El comerç internacional

Al llarg del segle XIX es va considerar que l’expansió del comerç era una característica constant. Les relacions comercials creixien amb rapidesa i cada vegada més, incloïen nous productes i nous països, fins al punt d’arribar a una economia internacional, en que cada vegada més, els països depenien dels intercanvis amb l’exterior. Les àrees del mercat van créixer molt pel fet de que la industrialització va posar a disposició del comerç mitjans de transport més eficaços i barats. Per tant, això va afavorir a l’eficiència i a una millora de l’assignació dels recursos econòmics.

Actualment, a aquesta època del segle XXI, la globalització ha arribat a gran part dels sectors, i per tant, es fa necessari enfortir les negociacions comercials internacionals i les exportacions facilitant l'accés dels productes nacionals als mercats de l'exterior. Per aquesta raó, els països lluiten per estar a l'avantguarda del desenvolupament industrial i econòmic, establint canals i convenis i eliminant barreres de distància i comunicació. És necessari que els països desenvolupin acords mitjançant els quals puguin reglamentar de manera comprensiva les seves relacions comercials, i així, poder incrementar els fluxos de comerç i inversió augmentant el seu nivell de desenvolupament econòmic i social.
Però, els economistes de l'Organització Mundial de Comerç han advertit durant els últims dies, que les exportacions actuals cauran aquest any un 9% en volum. Això, significa la major contracció des de la Segona Guerra Mundial, que serà especialment intensa en els països desenvolupats, on les exportacions es reduiran un 10%. Per als països en desenvolupament, el creixement del qual depèn molt més del comerç, preveuen un descens del 2-3%.
Per al cas espanyol, i des del costat de les exportacions, l'informe de l'Organització Mundial de Comerç reflecteix que el nostre país va mantenir en 2008 la seva quota de mercat a nivell mundial en el comerç de mercaderies: un 1,7% d’exportacions. Des del costat de les importacions, representa el 2,5%, els quals ajuda a explicar l'enorme dèficit comercial, un dels més alts del món.

Països atraçats?

Durant el segon cercle de la difusió de la Revolució Industrial es va dur a terme una divisió entre països. Els països els quals la divisió internacional del treball seguia essent útil i els països que van invertir en sectors tradicionals de la Primera Revolució Industrial i no ho van fer en sectors innovadors. Els països preparats, com Holanda i els països escandinaus, no havien pogut participar a la Primera Revolució Industrial per l’escassetat de carbó i ferro. Però, a partir del 1870, aquests països es van industrialitzar ràpidament. En canvi, els països atraçats mantenien estructures polítiques i socials tradicionals i no disponien del capital suficient per a les inversions industrials. Normalment, aquests països tenien una baixa dotació dels recursos primaris exportables, i els seus governs adoptaven polítiques econòmiques lliurecanvistes. Dintre d’aquests països atraçats destaquen Itàlia, Rússia i el Japó. Itàlia seguia les pautes del desenvolupament europeu, però molt atraçades. El seu creixement lent no va aconseguir una industrialització suficient i el PIB en aquest segon cercle de la Revolució Industrial era similar al de l’evolució del Sector Primari. Rússia va intentar seguir les pautes dels països industrialitzats però ho va aconseguir tard, i els resultats van ser insuficients i el creixement molt lent que afavoria principalment a els inversos estrangers. Al Japó, de manera similar a Rússia, la industrialització va ser impulsada més per raons polítiques i no tant econòmiques.

Els tres països que he destacat, són països que durant un cert temps es van considerar atraçats. Aquests mantenien estructures polítiques i socials tradicionals i es dedicaven principalment a l’agricultura poc productiva, d’autoconsum. Tenien poques possibilitats de creixement, pels pocs recursos primaris exportables. Però a partir de les últimes dècades del segle XX va haver-hi una sèrie de canvis. A l’actualitat, Rússia, Japó i Itàlia formen part dels països industrialitzats del món, on el seu pes polític, econòmic i militar és molt rellevant a escala global, formant part dels països de la G8. Per tant, aquests, juntament amb Alemanya, Canadà, Estats units, França y el Regne Unit, es poden considerar els que prenen les decisions ,a les “Cumbres del G8”, que afecten a tot el món.

D’aquesta manera, podem considerar que, els països que a finals del segle XIX eren considerats països atraçats, han evolucionat molt respecte l’actualitat, incorporant-se a l’economia de mercat i convertint-se en uns dels països mes poderosos del planeta.

La difusió de la Industrialització

Aquesta setmana, a classe, hem tractat el tema de la difusió de la industrialització. La industrialització tingué lloc a Anglaterra, però, gràcies a la tecnologia britànica s'ha difós de manera lenta i desigual. Va tenir dos cicles de difusió: es va començar a difondre a l'any 1830 cap als països pròxims a Gran Bretanya com Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i els Estats Units, i a la resta d'Europa al 1870.

Per tant, els primers seguidors d' Anglaterra van estar França i Alemanya, que durant aquest procés van patir diferent etapes: Fins l'any 1840 va ser una fase de creixement sense industrialització. Les innovacions britàniques van ser experimentades tant per França com per Alemanya, sobretot del sector tèxtil. Però, les guerres de la Revolució de França van portar a pèrdues d'homes, de capitals i a una interrupció del comerç colonial. En canvi, Alemanya va estar acompanyat d'un creixement agrícola i demogràfic, que va portar a un augment de matèries primes.

Al 1840 fins al 1870 va aparèixer el ferrocarril i es va arrencar la industrialització. Durant aquesta època, els costos del transport van ser deu vegades menors que els del segle XIX, es van connectar las mines i les zones industrials, s'impulsà la indústria metamecànica i va sorgir l'especialització agrària regional.

En canvi, a l'última etapa del procés, del 1870 al 1913, el PIB Francès va augmentar, per causes com la guerra franco-prussiana, la doble crisis agrària i l'escassa assimilació de les innovacions de la II revolució tecnològica. I es va accelerar la indústria alemana gràcies al capital que assegurava el finançament d'empreses.

Però, el lideratge de la segona revolució tecnològica també va tenir lloc als Estats Units, els quals es va convertir a finals del XIX en la primera potència econòmica mundial (amb major PIB per càpita). El creixement dels Estats Units es va donar principalment per: l'engrandiment del territori i el poblament d'aquest i el creixement econòmic generat per: la disponibilitat de la terra, la millora dels processos industrials, nivell de vida elevat i un mercat amb capacitat de creixement.

Des del meu punt de vista, s'ha de ressaltar el gran canvi dels Estats Units. Va ser a aquesta època quan van començar a agafar importància i a tenir un cert pes mundial, convertint-se en la primera potència econòmica del món. Aquest tema es reflexa en l'acutalitat amb la crisis financera que ha tingut resó en tot el món. Una crisis amb gran transcendència als Estats Units, i que per ser la primera potència mundial, ha tingut devellada en tot el món.